ETA, de clixés i humiliacions

En resposta a l’article del Sr. Oriol Malló. 

Estimat Sr. Malló, Aprofitaré el seu article del diumenge passat per aclarir el que, al meu parer, són una sèrie de clixés sobre ETA i la situació que es viu actualment a Euskadi. Tanca vostè el seu escrit recordant les morts de Meliton Manzanas i Car rero Blanco, que van tenir lloc als anys 1968 i 1973, respectivament. Això em va fer pensar que, des d’aleshores, han passat 40 anys, Déu n’hi do. En aquest temps han tingut lloc molts canvis, a Euskadi, a Espanya i al món; la mort de Franco, la democràcia, el terrorisme d’Estat, la caiguda dels països comunistes, l’11-S, el naixement d’Internet. Tot ha canviat, menys una cosa, ETA i el seu entorn. 

Si vostè llegeix sencer el darrer comunicat de la banda, veurà que continuen analitzant la situació des del mateixos paràmetres de fa 40 anys (país oprimit, Estat repressor, un futur independent i socialista, etc...). Fins i tot la seva escenografia sembla treta d’un documental dels 70. Però la realitat és que l’Euskadi d’avui en dia no té res a veure amb el que era 40 anys enrere. El rebuig a la seva activitat és pràcticament unànime, la seva capacitat operativa és mínima, existeix un partit independentista (Aralar) al nostre Parlament, a les escoles s’ensenya l’èuscar amb tota normalitat, etc... El problema és que, com diuen al comunitat, encara es pensen que són els que marquen el ritme, quan ara mateix són poc més que un dolorós (molt) anacronisme històric. I per això el comunitat ha generat una allau de reaccions que van des de la decepció fins al cabreig, passant pel “més del mateix”. No s’ha de confondre, en tot cas, confirmar la falta de sintonia d’ETA amb la realitat de l’Euskadi actual amb la voluntat d’humiliar ningú.

És clar que hi ha d’haver un diàleg, per donar punt final al conflicte. Però ETA ha de fer veure a la resta d’actors de la nostra societat que ha aterrat a l’Euskadi del 2010, que ha entès els canvis que ha viscut el nostre país i que sap que l’únic que queda per negociar és la tornada dels presos, el lliurament del seu arsenal i la seva dissolució, perquè el seu temps fa molt que ha passat. Evidentment, és un tràngol difícil de digerir. Reconèixer que 50 anys d’activitat no han aportat res més que tres generacions de bascos assassinats (uns) i empresonats (altres), patiment i dolor, es fa molt dur per qualsevol persona o organització. Aquí és on caldria l’aparició d’un personatge dins del mateix món abertzale amb l’autoritat i la visió necessària per escriure l’últim capítol. Però tot indica que aquesta persona, aquesta mena de Gerry Adams euskaldun, per tirar de clixés una altra vegada, no acaba de sortir a primera plana.  

Quan ETA faci aquest exercici, estarem en disposició de parlar-ne i ficar les bases per la pau, una que no sigui una humiliació per a ningú, començant per tots els bascos que han estat assassinats aquests últims 50 anys.

 

DE MERITXELLS LAIQUES I RELIGIOSES

Estimat Mossèn Ramon de Canillo,

En primer lloc, agrair-le que hagi respòs al meu article, perquè és la confrontació de punts de vista diferents la que ens permet ampliar els nostres coneixements. Li he de reconèixer que el seu escrit em va emocionar, perquè les seves paraules transmeten una profunda estima per la Diada de Meritxell i tot allò que representa. I aquest sentiment, més enllà de que un el pugui compartir o no, val molt i més encara en el temps que corren, on tot lo material sembla prevaldre per sobre dels valors.

Espero que del meu article no hagi deduït que volia fer de menys la Diada de Meritxell. Ningú pot negar que molta gent es movilitza en aquest dia, i molta més es sent vinculada tot i no poder participar-hi. Si li vaig fer pensar el contrari, nomes puc dir que la meva vehemència és un caracter de joventut que els anys no m’han pogut canviar.

Dit tot això, intentaré aclarir el meu punt de vista. Considero que la Diada de Merixell, tot i ser un acte que mou molt gent, no representa la totalitat del que avui és Andorra. Segurament, fa anys, quan Andorra era un país i una societat amb un caràcter fortament religiós, tothom podia sentir com a seva la Diada de Meritxell. Però aquest temps ha passat.

Feia vostè servir l’exemple del matrimoni, on dues persones es converteixen en una, sense deixar de ser dos. Al meu parer, Andorra ha viscut un procés similar, però en la direcció contrària. Fa anys, la societat civil i la religiosa eren a Andorra, com a pràcticament tot el món, una unitat indivisible. I així es veia traduït als rituals més representatius de la vida individual i social, com el naixement, el matrimoni, la mort, que eren inseparables d’una concepció religiosa del món.

Però, a dia d’avui, crec que la realitat social d’aquest país ha canviat i l’evolució dels mateixos rituals ens serveixen com a mostra. El nombre de batejos, comunions, matrimonis i enterraments de caràcter catòlic baixa dia rere dia, i paral·lelament augmenta el nombre dels matrimonis civils, parelles de fet, divorcis, nens no batejats, etc.. El catolicisme ha deixat de ser la guia en la vida de molta gent i, tot i que es pot valorar positiva o negativament aquest canvi, és un procés que cada dia va a més. Això considero que és una realitat innegable.

Per tant, si la societat ha canviat, també ho han de fer els símbols que li serveixen com a representació. Molts del que vivim en aquest país tenim creences diferents i això ens fa molt difícil sentir-nos representats en una celebració com la Diada de Meritxell, que te un caràcter fortament religiós.

I és aquí on venia a dir al meu anterior article que faria falta una mena de Diada de Meritxell laica, sense cap tipus de component religiosa, de manera que tots els que vivim i ens estimem Andorra poguéssim participar junts, sense diferències, celebrant i reforçant els valors que ens uneixen. Això no vol dir que calgui canviar la forma en que es celebra actualment la Diada de Meritxell, que, per tradició i pel que representa per molts, ha de respectar-se. Una solució podria passar per donar un caràcter més ciutadà, més participatiu i més festiu a la celebració de la Constitució, que ara sembla més aviat quelcom reservat als polítics. Perquè la Constitució, a diferència dels llibres religiosos, si és un conjunt de normes fetes i aprovades per tots a partir del mutu acord i que a tots ens vinculen i ens donen drets per igual. La societat moderna es construeix al voltant d’una constitució i no d’un llibre religiós, sigui aquest el que sigui, i així s’hauria de celebrar.

Espero al menys haver-me expressat d’una forma més entenedora aquesta vegada, ja que estic segur de no haver-li convençut. Per terminar, li agraeixo molt la invitació per participar a l’acte de l’Orfeó de la Gent Gran d’Andorra la Vella, però malauradament no hi seré a Andorra en aquelles dates. En tot cas, espero tenir més endavant l’oportunitat de conèixe’ns i parlar sobre aquest i altres temes, que de ben segur resultarà molt enriquidor.

Cordialment,

PER UNA MERITXELL LAICA, POPULAR I CIUTADANA

Aquest passat dimarts vaig sentir-me una mica com Will Smith a “Soy leyenda”. En baixar al carrer, vaig trobar-ho tot tancat i més banderes penjades a les faroles que persones passejant. Havia explotat la pandèmia de la grip A i jo sense enterar-me? No, vaig caure, és Meritxell.

Durant tots els anys que porto a Andorra, sempre m’ha causat sorpresa la poca relevància que, al carrer, provoca el Dia de Meritxell, si ho comparem amb esdeveniments com la Diada a Catalunya, el Aberri Eguna, a Euskadi o el Dia de la Hispanidad a Espanya. Em podeu rebatre, amb tota la raó, que la festa nacional es celebra el Dia de la Constitució. Però és que, si som sincers, aquest esdeveniment encara mou menys gent. I no es pot negar que, per història i tradició, te, o hauria de tenir, molt més pes el Dia de Meritxell. De fet, el problema és que cap dels dos dies tenen un gran impacte social com a esdeveniments revindicatius de l’andorranitat.
Pel que respecte al dia de Meritxell, crec que les institucions s’han quedat estancades i no han evolucionat al ritme d’aquest país. Perquè, a dia d’avui, una celebració religiosa catòlica, amb liturgia inclosa, no representa a la majoria sociològica de l’Andorra actual. I dificilment ens podem vincular o participar a allò que no ens representa; menys encara quan tradicionalment el bisbe aprofita aquest dia per donar el seu particular punt de vista sobre el que necessita el país. Com deia aquell, per anar a misa, m’en vaig a la platja.

I el Dia de la Constitució es viu com un acte principalment polític, on només aquells que participen activament en aquest àmbit tenen quelcom a celebrar. Tampoc ajuda molt a revindicar la seva importància i fer participar a la ciutadania que no es consideri aquesta festivitat d’obligament compliment.

Però un país necessita una celebració on pugui recordar i premiar els seus valors, on es reforcin els llaços que uneixen als seus ciutadans. Els ritos enforteixen els nostres hàbits, i les festes són la manera més lúdica i divertida de fer-ho. Ara bé, perquè una festa sigui un èxit, la música ha d’anar al gust de tots, o al menys de la major part dels assistents. I no crec que una liturgia religiosa particular o un conclave de polítics sigui, ara mateix, una melodia que faci ballar a la majoria dels andorrans.

Donem un altre aire al Dia de Meritxell, sense eliminar res però afegint coses que puguin sumar més participants. Convertint-la en una celebració laica i pels ciutadans, s’asemblarà molt més al que ara és Andorra, i segurament molta més gent vindrà a la festa, que d’això es tracta finalment, o no?.

VOTA, VOTA, IDIOTA

Això cantaven allà pels 80 un dels grups de punk més destacats de la meva generació, volguent deixar clar que votis o no poques coses han de canviar realment al sistema establert pels poders fàctics. Tot i que el missatge nihilista del punk te part de raó i la democràcia dista molt de ser una eina perfecta, és de llarg el millor sistema descobert fins ara, i, com al cas d’Obama als EUA, una eina per visualitzar la voluntat de canvi d’una societat.

Mentres tant, a les nostres muntanyes, una vegada més, torna a les portades dels diaris la possibilitat de permetre el vot als residents a Andorra, ara mitjançant un conveni amb l’Estat espanyol equiparant el vot dels andorrans a les municipals de l’Estat veí amb el dels residents a les comunals. Un dels temes recurrents d’aquest país, com l’aeroport, el metre aeri o el tamarro.

La resposta del cos polític andorrà, no ens hem d’enganyar, no ha estat en aquesta ocasió molt diferent de les anteriors. En primer lloc, estan aquells que parlen d’excessiva influència en els comicis com a motiu per no donar el dret de vot als residents a les comunals. Anem a veure si ho he entès be. Si som pocs i per tant no podem modificar de cap manera l’status quo, aquí si podríem votar. Però en el moment en que som molts i el nostre vot representaria alguna cosa, doncs millor que no votem. O sigui, si és per decorar, podem tenir dret a votar, però si hem de tenir un pes real, millor que no. Un criteri molt democràtic.

El tema de la influència dels vots dels residents te una segona lectora encara. Si som molts i podem influir i això no és bó, dedueixo que deu ser que la nostra influència no és bona. O sigui, que els residents som una mala influència, com la música heavy pel jovent. Estem preparats per treballar, cotitzar a la CASS, pagar el foc i lloc, etc.. però no tenim criteri per decidir qui ha de dirigir els nostres comuns. Però és que algú es pensa que no volem, com tothom que viu aquí, el millor per aquest país? O pot ser no tenim la preparació intel·lectual per discernir el millor pel país. Una mica com a les dones al segle XIX, quan no se les deixava votar perquè no tenien prou criteri, oi?

Una segona corrent d’opinió ha estat que seria més correcte permetre el vot mitjançant la nacionalització dels residents i no amb acords amb altres països. Totalment d’acord, però ves per on, aquest és un altre tema del qual se’n parla molt però no s’avança mai. Si fos malpensat diria que perquè realment mai hi hagut una intenció de facilitar un accés més ràpid dels residents al passaport andorrà.

I un tercer grup de veus venen a dir que ara mateix el país te d’altres prioritats, com sortir de la crisi econòmica i de la llista de paradisos fiscals. De nou, totalment d’acord. Però també es curiós que sempre sembla haver d’altres prioritats per davant del vot dels residents; les eleccions generals o comunals, la negociació sindical, o la caça de l’isard, el que sigui menys tractar del vot dels residents.

Al final, un acaba per sospitar que el que passa és que la majoria política d’Andorra no vol ni voldrà donar el dret de vot als residents, perquè no els interessa dona representació a la majoria dels treballadors d’aquest país. El que vulgui, que vingui i treballi, i el que no, que s’en vagi. Però com que això sona molt políticament incorrecte, doncs ho emboliquen d’expressions més suaus o, segons com, més hipòcrites.

Però no em feu cas, aquestes teories deuen ser cosa de la meva falta de criteri, que precisament és per això que no puc votar, es clar.

EUSKADI, EL CANVI SENSE CANVIS

Després de molts anys de no assistir-hi, enguany he pogut tornar a l’Aste Nagusia, les festes majors de Bilbao. Amb el preceptiu pañuelo de color blau al coll, durant 3 dies amb les seves nits he passejat pel recinte festiu, San Mames, els concerts, les platges, els bars, en un circuit etílic festiu que no sembla terminar mai durant tota una setmana. I he de dir que, sense voler caure en el tòpic de les campanyes turístiques, les festes no han canviat gaire del que jo recordava; les ganes de la gent de divertir-se fins a la sortida del sol, la simpatia de tothom, la música, lo difícil que és lligar, el bon menjar. Al menys les festes continuen sent el que eren a Euskadi.

En general, sembla que poca cosa ha canviat a Euskadi des del canvi de govern d’aquest maig passat. Al menys, no hi ha mostres del cataclisme que els nacionalistes anunciaven. Ni barricades ni fractura social; la majoria de la gent continua anant a treballar i a estudiar, preocupada pel terrorisme però sobre tot per la crisis i per com pagar la seva hipoteca, i amb ganes de passar-ho bé a les festes. Es a dir, exactament el mateix que abans del canvi de lehendakari.

Però, al mateix temps, en un nivell més subtil que possiblement passarà desapercebut als turistes, hi ha moltes coses que han canviat. De moment, la majoria dels canvis es refereixen als símbols, però pot ser precisament això els fa encara més significatius. Així, el mapa del temps a la televisió pública s’ha vist reduït als límits del territori autonòmic, els cartells i fotos a favor del terrorisme deixen de ser una part necessària del paisatge, la crema de banderes i contenidors ja no és part acceptada dels programes de festes dels pobles, el model lingüístic i escolar es comença a plantejar d’una manera diferent, etc.. Es pot estar d’acord o no amb aquests canvis, però tothom a Euskadi accepta que s’estan produint i, el que resulta més sorprenent, amb una gran normalitat, sense que el país sembli estar a punt de precipitar-se en una guerra civil.

Deu ser que Euskadi no és tan nacionalista com alguns ens volen fer creure, o, com deien els dirigents del PNV, allò de que la majoria social i política d’Euskadi és nacionalista. Els resultats electorals ja ho deixaven en dubte, però, vista la poca agitació social, deu ser que aquesta suposada majoria no és tal o, el que encara seria més greu pels seus interessos, si existeix tampoc està gaire preocupada pel fet de tenir un socialista de lehendakari.
Deu ser que molts s’arrimaven al nacionalisme perquè era la força governant i això el permetia repartir feines i prebendes al seu voltant, com fan tots els partits arreu del món. I al canviar el govern, molts han perdut repentinament el interès per sortir al carrer amb una ikurriña a la ma i aviat ho faran amb una rosa a la ma. La costum del clientelisme polític si que sembla resistent al canvi, governi qui governi.

Deu ser que la capacitat de mobilització de l’esquerra abertzale continua baixant, i que ningú que no pertany al seu nucli dur es vol veure involucrat amb les seves reclamacions. La greba general organitzada el 21 de maig passat per “rebre” al nou lehendakari pels sindicats nacionalistes no va ser sinó l’ombra d’aquelles que a mitjans dels 80 paralitzaven Euskadi.

Deu ser que no s’ha confondre la voluntat plural i diversa d’un poble, que evoluciona amb el temps, amb la voluntat de les castes polítiques d’agafar-se al poder, que mai canvia.

Desprès de molts anys, Euskadi ha canviat sense que això signifiqui aparentment un gran canvi, i això representa el canvi més important de tots.

¿QUI POSA EL CASCAVEL ALS FUNCIONARIS?

A tot aquell que estigui interessat en la situació actual del país i en conèixer una mica per on poden anar els trets en el futur, li recomano vivament llegir l’informe 2008 de l’Observatori de la Sostenibilitat d’Andorra. Un informe senzill però complert, que ens dona una visió global de on estem i cap a on anem, i amb dades reals que permeten validar o refusar les percepcions que cadascú podem tenir des del nostre sempre particular punt de vista.

Dels molts aspectes interessants que l’estudi presenta, un dels més sucosos és la situació dels treballadors de les diferents administracions públiques. Així, l’informe converteix en fets, blanc sobre negre, tres opinions que la gran majoria dels residents en aquest país hem defensat en un moment o un altre; primer, que el volum de treballadors que conformen Govern, Comuns i parapúbliques està sobredimensionat; segon, que aquest creixement del funcionariat s’ha incrementat força els darrers anys; i tercer, que els salaris d’aquest col·lectiu estan, de mitjana, per sobre de la resta dels treballadors. Fins aquí les dades.

Com que no soc polític ni andorrà, i no m’he de preocupar per ser políticament correcte, em puc permetre anar una mica més enllà i dir que per tothom que viu en aquest país és obvi que als darrers anys, emparats per uns ingressos extraordinaris, Govern i Comuns han aplicat uns criteris bastant poc racionals a l’hora de cobrir les seves necessitats de personal. Que el volum que representen les despeses de personal en l’administració pública serien inacceptables en qualsevol empresa privada. I què els funcionaris, per molt que es queixin, gaudeixen d’unes condicions laborals molts millors que la resta de treballadors d’aquest país.

L’estatus de privilegi dels funcionaris respecte als treballadors del sector privat és un fet arreu del món, però a Andorra aquesta situació es veu reforçada per certes peculiaritats del nostre petit país. D’entrada, el col·lectiu dels funcionaris gaudeix majoritàriament del dret a votar, i els treballadors del sector privat no. A més, cal afegir la rotació que caracteritza als treballadors estrangers. I el sindicats, per la procedència majoritària dels seus afiliats, semblen més aviat un gremi professional. Tots aquest elements actuen al mateix temps com a causa i efecte, retro alimentant-se uns dels altres. I com a resultat, l’administració pública ha semblat estar molt més preocupada de satisfer, dins de les seves possibilitats, les reclamacions del treballadors públics que les del sector privat. Les conseqüències, les que reflecteix l’estudi de l’Observatori de la Sostenibilitat.

Ara bé, les circumstàncies ha canviat molt i molt ràpidament per causa de la crisi. La reducció pressupostària general fa inviable mantenir el ritme dels darrers anys en tots els àmbits, i les polítiques de personal no són una excepció. Els que treballem al sector privat ja ho estem patint, ara cal veure que passa al sector públic.

Fins ara, l’actitud fins ara del nou Govern al respecte d’aquesta problemàtica es podria qualificar com a ambivalent. Per una banda, han dit públicament els darrers dies que els últims anys hi hagut incorporacions qüestionables i que alguns departaments estan sobre dimensionats i caldria traslladar gent entre departaments. Però, perquè ningú es molesti, també hem sentit declaracions des de Govern sobre la voluntat de convertir en fixes a molts dels treballadors eventuals amb que compta l’administració actualment. Tot sempre en un to d’allò més suau, no és qüestió d’entrar com un elefant en una caxarreria.

Reduir el sou dels alts càrrecs de l’administració està molt bé, però no deixa de ser un gest cara a la galeria, donat que la veritable diferència la faran els sous de les 4.700 persones que hi treballen. Per això, l’hora de la veritat arribarà en el moment de negociar temes d’alcans com els increments salarials, plans de carrera, promocions, ampliacions de plantilla. Fins ara, els sector més crítics amb l’anterior Govern, com els bombers, han marcat una treva tàctica, a l’espera de l’interlocutor vagi movent fitxes.

Arriba el moment de prendre decisions. Perquè si el Govern cal realment acabar amb l’anomenada Andorra de les dues velocitats, un primer pas seria equiparar les condicions de tots els treballadors d’aquest país, sense fer distincions entre els que voten i els que no.

No li digueu a ningú, però ara si que han trobat la formula definitiva per superar les discriminacions sexistes. I ves per on, l’han trobat al meu poble, Leioa, al costat de Bilbao. No és per fer propaganda, però és que això s’ha d’explicar. Resulta que el nostre Ajuntament ha decidit instal·lar un nou sistema de semàfors on els ninots de color verd i vermell s’han duplicat i ara en tenim un de masculí (el de tota la vida) i un de femení (simbolitzat amb una faldilleta). Tots dos ninots es van alternant a cada color, de manera que els vianants poden creuar el carrer amb seguretat i, alhora, fomentar la seva consciència ciutadana. No em direu que no es tracta d’un cim en la lluita per la igualtat de sexes, eh? Aquí mateix podeu veure algunes fotos de l’invent, per si algú no s’ho pot creure, com va ser el meu cas en sentir la notícia per primera vegada.

Hi ha tantes coses que fan aquesta iniciativa ridícula que és difícil decidir-se per on començar. Representar la dona amb faldilles és una manera de defensar la igualtat? Jo més aviat ho trobo sexista, perquè ja fa temps que les dones vesteixen altres coses que no siguin necessariament faldilles, per si algú encara no s’ha enterat. Ja ficats, ho haguessin fet més entenedor encara dibuixant pits i penis als ninots. Segon, ves a saber quan ha costat la broma a l’erari públic. Deu ser que a Bilbao no arriba la crisi i tenim diners per regalar, sinó no ho entenc. Tercer, si en la llista de prioritats dels responsables de la defensa dels drets de les dones, l’acció estrella és aquesta, anem arreglats. I així podríem continuar fins demà.

Els queda el consol als veïns de que amb tota tranquil·litat podran presentar els semàfors als premis CHOPAD i guanyar uns diners que puguin ajudar a cobrir el seu cost, donat que les quinieles els donen com a grans favorits. Els CHOPAD, per si algú no els coneix, són els Premis a les Chorrades més grans Pagades mai amb Diners Públics. Per cert, Andorra crec que també presenta cada any tota una sèrie de nominacions.

Si ens fiquem seriosos, la posada en marxa del semàfor no deixa de ser una anècdota, és clar, però que exemplifica molt bé el què ha arribat a convertir-se el feminisme (com d’altres moviments socials) passat per la teoria de lo políticament correcte. Gestos i paraules que quedin bé i ens permetin posar-nos l’enganxina de “preocupats per la igualtat de la dona”, “defensor del Tibet”, etc.., però sense aprofundir ni complicar-se gaire.
Exemples en tenim uns quants, com la costum de l’anterior lehendakari de dir bascs i basques en tot moment i ocasió, o la brillant digressió de la ministra Aido sobre els miembros i miembras, amb sol·licitud d’incloure-ho al Diccionari de la Llengua Espanyola inclosa. I el més preocupant és que aquest corrent d’estultícia va agafant més força cada dia, fins el dia que ens haurem d’acostumar a dir semàfors i semafores per no ofendre a ningú.

Totes aquestes chorrades no deixen de ser una manera de plantar arbres per tapar el bosc. Polítics (i polítiques) sense imaginació ni voluntat real de generar un canvi i pijos (i pijes) que mai han patit una discriminació en la seva vida, ens pretenen convèncer de que tonteries com aquestes són tota una revolució en la lluita per l’igualtat de les dones. Amb l’avantatge de que per molt estúpida que sigui la proposta, no hi ha perill de quedar malament perquè tot allò que porta l’etiqueta de progre és converteix automàticament en tema fora de crítica, sota el risc de veure’t denunciat, d’una tacada, com a carca, retro, masclista, feixista i altres epítets similars.

Però el bosc de la desigualtat, tot i els arbres que alguns (i algunes) planten, continua present, negre i fosc. Perquè durant el que portem d’any, només a l’Estat espanyol, han mort 40 dones. Perquè les morts violentes són només la punta més tràgica d’un panorama molt més ampli de maltractaments que passen quotidianament davant nostre. Perquè la discriminació laboral de la dona continua sent una realitat. Per tot això, precisament, cal denunciar accions com la d’aquests semàfors feministes, que no serveixen de res més que per desprestigiar i fer pueril una causa realment rellevant.